A no recibir respuesta cuando lloro
a olvidarme las cosas que más quiero
a querer a aprender a desaprender a amar a estimar
a querer y no poder, a poder y no querer
a ser no-yo mismo, a ser mi otro yo


escondido
infeliz

a despertarme y ver que todo ha cambiado
que no es un sueño, que no despertaré
a morir lentamente y sin tregua

...a  la mierda.

Si us plau, no em matis...

Poc a poc, s'adonà que encara era viu. No recordava res, des que l'home-camell li havia ficat una cosa dins la seva butxaca. Estava estirat i el que veia era una llum blanca impoluta sobre fons fosc, apuntant el seu cos. Alçà una mà, per buscar-se la butxaca on devia ser l'estri que l'hi havia donat aquell home, però no trobà butxaca; ni abric, ni roba de cap tipus.

Degut a la ressaca, i degut també a l'efecte amplificador d'aquesta que tenia la llum sobre seu, no atançà a veure-hi clar, però cada vegada que intentava moure la mà notava que quelcom tibava de la pell, causant-li una lleu coïssor. Notava a més que tenia quelcom introduit dins, fins al moll de l'os, i com se li removia per dins. L'efecte, lluny d'adolorir-lo, l'afectava mentalment, com notant l'intrús removent-se dins seu, quelcom que no li pertany apoderant-se del seu cos, i un suau però creixent vertigen es manifestà al seu pit. Comencà a posar-se nerviós i intentà moure's desesperadament, i en costar-li massa esforç, es desesperà enacara més. Un soroll, entre crit i gemec, li sorgí de la gola, i en no sentir cap eco ressonar per l'habitació s'adonà que estava completament sol.

De sobte, un timbre agut sonà a la seva dreta, i el desagradable so li féu girar el cap en rodó cap a l'altre costat. El timbre era un to pur i monòton, sonant sense parar, però que poc a poc s'anava reduïnt de volum; mes no s'aturà del tot, i romangué en un estat latent a un volum suficient de manera que pogués sentir-lo, saber que hi era, però que no pogués acostumar-s'hi, i tampoc pogués pensar...

Al cap d'una hora -que a en Iaq li semblaren dies- el soroll encara era palès, i començaren a sorgir de sons ulls llàgrimes de pura desesperació. El cos encara no li responia, estava sentint dolor emocional com mai n'havia sentit; potser veure's indefens davant aquest interminable atac era el que més li dolia. Intentà aleshores cridar, una vegada i una altra, però no sentí res sorgir de la seva veu. En notar-ho, inconscientment es posà una mà al coll, en un gest típicament de qui té afonia, i li tremolà tot el cos en notar que un cable havia estat introduit directament a la seva tràquea; aleshores se n'adonà que des de feia molta estona no respirava, i que no s'havia ofegat: l'explicació era en aquest tub clavat dins del seu coll, que li proporcionava l'aire que necessitava. Però en intentar com fos respirar sense recompensa es posà cada vegada més nerviós. Una gota de suor li queia per la galta –o potser una altra llàgrima- , i pensà que per la velocitat amb què queia deuria ser inmensa, fins que es desprengué de la seva galta xocant contra el llençol d'aquella camilla, emetent un so sord pro audible, fins i tot tenint en compte la desesperant botzina que inundava tots els seus sentits.

El so, finalment, es deturà aproximadament deu minuts després. Inmediatament, el so d'una porta obrint-se es féu notar entre el recent retrobat silenci, seguit d'un altre d'idèntic que indicava que la porta es tancava, i unes passes en creixent volum que apuntaven directament cap a ell. Una figura amb màscara blanca i bata a joc tragué el nas per entre la visió mig distorsionada de Iaq, i es quedà fixament mirant-li el cos. Finalment, es girà per accedir a una bossa que penjava al seu costat -que degotava algun tipus de sèrum- i hi injectà una petita dosi dins. Seguidament, la figura es girà i es creuà de braços observant el cos inert de Iaq.

Uns segons després, la visió se li féu nítida i clara. Era a una sala que, malgat ser poc iluminada, s'entreveia llarga però estreta, tenia tres parets blanques i sense cap mena de decoració i, a la quarta, un inmens mirall feia l'habitació semblés més gran del que era. La llum fins fa poc insoportable que li apuntava la cara es notava tènue i inofensiva. I la figura que havia entrat dins de la sala era només un home normal, de complexió una mica grassa, i baixet. S'havia tret la màscara, i fins i tot se li veia cara de bona persona.

-Bon dia. -tots confiem que et trobaràs bé d'aqui unes poques hores, però has de saber que has estat en observació durant cinc mesos i tretze dies.

-Cinc mesos? -en aquell moment Iaq ja podia sentir-hi, i notar les implicacions del que li estaven dient, i fins i tot parlar. En notar la seva veu sorgir de la gola, es tocà altre cop el coll, notant únicament un tros de gasa amb esparadrap enganxada, i una lleu coïssor que se'n desprenia de pressionar amb el dit. Qui sou? On sóc? No recordo res...

-És perfectament normal, -començà l'home- que als pacients els costi recuperar la memòria sobre qui són i què estaven fent abans d'entrar al centre -s'ajupí lleugerament al peu del seu llit i estirà el braç, traient una placa metàl·lica d'escriptura tàctil. Tragué un llapis i comença a apuntar coses mentre parlava -Aqui posa que el teu nom nou és... Aegir. Un gegant de mar, diu.

-Aegir? Però què coi s'empatolla vostè, eh... doctor? Diguim què hi faig jo aquí i com sortir-ne, he d'anar cap a casa. - Iaq s'aixecava de la camilla per marxar d'aquell lloc.

-Em sap greu, Aegir, però encara trigaràs a veure la teva casa. Aquest lloc pertany al govern. I tu, també.

-Miri, no sé per qui m'ha près però el meu nom és Iaq Sannerion. Tinc els meus drets i vostè no pot tancar-me com si fos un animal de fira. -S'aixecà de la camilla i l'home li intentà barrar el pas.

-No ho intenti, és inútil! -però d'una empenta Iaq l'apartà i quasi féu que caigués de cul al terra. Es dirigí cap a la porta i girà el pom; intentà empènyer, i estirar però res no podia fer moure la porta. Era tancat.

-Doni'm la clau, doctor. Tinc els meus drets, reclamo un advocat ara mateix!

-No hi ha advocats, tan lluny com estem de la ciutat, senyor. I no la hi tinc pas, la clau d'aquesta sala. -l'home semblava franc en les seves explicacions, la seva veu no transmetia cap tipus de burla en el que deia. Fins i tot el seu to era com monòton, com si hagués explicat allò moltes vegades.

Iaq es girà i encarà l'home de la bata blanca, qui encara estava sostenint encara la placa metàl·lica. Amb passos amples arribà enfurismat fins a ell, i l'empentà contra la paret.

-La clau. No tinc ganes de fer-li mal. -Les seves dents se li sortien d'entre els llavis mentre ho deia, i fins i tot escupí una mica de saliva mentre les deia, de tant endins que li sortien les paraules

-Li he dit, i puc repetir-ho, si ho vol -la calma d'aquell doctor semblava infinita, fins i tot quan Iaq li agafà al coll, en un intent de practicar-li asfixia, i les paraules li sortien entretallades. -No tinc la... cla...

Li plantà un cop de puny a sa panxa generosa sense preguntar res més. Aquest, de dolor, corvà el seu cos fins a mirar el terra, i es posà les mans a l'abdomen, mentre notava com unes mans li regiraven les butxaques. Al cap d'unes desenes de segons el seu agressor es donà per vençut.

-Per què se suposa que em volen, eh? Digui? Què volen de mi? -L'home encara s'estava recuperant del cop. -Tard o d'hora haurà de sortir, igual que jo. No poden tancar una persona gaire temps... necessito la meva val.. -corregí inmediatament les seves paraules- família.-Es girà cap l'inmens mirall. -M'estan mirant, oi? M'estan escoltant. Diguim-ho, qui són vostès? Juro que quan surti d'aqui...

-Intenti no jurar en va, Aegir -tossí lleugerament abans de continuar. -No sol ser bo jurar coses que després no es podran acomplir...

-Vagi-se'n a prendre pel sac! I vosaltres també, mal parits! -prengué la barra metàl·lica d'on penjava el sèrum i l'enclastà contra el vidre. Aquest s'esquarterà en tota la seva llargada, només del cop que havia donat, i la barra de metall es doblegà en forma de L. Se sorprengué de l'efecte que havia tingut el seu impuls, i quan es girà se n'adonà. La panxa d'aquell doctor, la que li havia enclastat el seu puny tancat, rajava un líquid vermell viscós. L'home es posà a quatre grapes i escupí per la boca més sang. Els ulls se li obriren com plats, i se n'adonà de la seva agressió. No entenia com havia pogut fer allò, i aleshores la porta s'obrí de bat a bat i quatre homes uniformats entraren a l'habitació. Duien armes automàtiques i l'envoltaren apuntant-lo a la cara. El gest instintiu d'alçar les mans no el va ajudar a alleujar la situació, i quan entre tres el tenien ja arraconat un quart sortí de la dreta amb un pal de color fosc a la mà, que impactant al cap li deturà consciència.

Valkiria

Iaq es mirava l'entrecuix mentre pensava en si demà tornaria a sentir-se igual. Era tot molt fosc, però tot i així una tènue llum -suposava que de la lluna escolant-se per la finestra, tot i que ignorava si era de dia o de nit- feia que pogués entreveure la brutícia d'aquell indret. Talment semblava que el lloc hagués estat deixat de la mà de déu durant molts anys. I molts anys semblava ja que feia que estava en la mateixa posició, amb els pantalons abaixats, el cul en l'aire assegut a la tapa d'aquell fètid wàter, amb ganes mig de cagar, mig de vomitar. I a la mà, hi tenia una agulla, usada més de deu vegades, que degotava la mica de Valkiria que s'havia quedat a l'èmbol i no havia pogut injectar-se. Es veia patètic a si mateix, se sentia encallat dins seu, com si estigués pres pel seu cos i no pogués marxar d'aquell indret repulsiu, d'aquell llefiscós excusat de portes esquerdades i pintades pertot arreu. Una gota queia d'alguna pica de l'exterior, i sonava acompassadament; potser cada minut, potser cada més, i per cada gota Iaq s'obligava a parpellejar almenys una vegada. Un rierol d'orina s'escolava aliè a la seva voluntat per la uretra, al mateix temps que una gota de la seva baba deixava de formar una estalactita a la barbeta per deixar-se anar, i surcant l'aire, anar a tocar el seu descalç peu.

I aleshores, la porta s'obrí pausadament, fent un grinyol estrident; a en Iaq li semblava un so llunyà i sense connexió amb el món on era. Unes passes sonaren de l'exterior, i s'aproximaven cap a la seva parcel·la de wàter. S'aturaren i obriren la seva porta: òbviament, l'estrany sabia exactament quina d'aquelles petites habitacions estava ocupada. La porta s'obrí, cap endins, i li trepitjà parcialment els dits nuus del peu dret. En d'altres circumstàncies li hauria dolgut, i hauria apartat el peu, però no llavors. La porta seguí obrint-se amb força fins que li feu una rascada al peu, i aquest cedí la pugna amb la porta. Un cop sec donà la porta amb la paret, i el cos de Iaq es convulsionà com si li haguéssin injectat una descàrrega elèctrica. Amb el cap cot, i els ulls entreoberts, pogué veure mig borrosament els peus del seu assaltant. Sabia qui era, i sabia també què en faira, d'ell, però li mancà capacitat per moure's o intentar lluitar.

La seva mà dreta deixà anar l'injector de Valkiria, que caigué al terra rebotant tres o quatre vegades. A continuació, una mà ferma li agarrà la seva esquerra i estirà el cos pseudoinert cap enfora del wàter. Intentà com pogué romandre en peu, almenys, si no atançar a desfer-se de l'agressor, però en l'absurditat de l'acció caigué de nassos a terra. La mà, tot i la patacada, seguia estirant-li el cos. Quan mig se n'adonà, l'estaven arrossegant cap enfora, cap a la llum, cap a la vida.

La llum del pub d'en Gulb semblava cegadora, comparada amb el que els seus ulls estaven acostumats a veure. Tot i així, Iaq féu un esforç per mirar al seu voltant. Borrosament copsava a veure taules, i gent asseguda al voltant. Aparentment ningú s'hi havia fixat, malgrat les pintes que duia aleshores. La situació era d'allò més habitual, en el pub d'en Gulbs, i ja estava assumit com un efecte colateral més de l'ambient de la ciutat.

L'ús de la Valkiria era molt extès en aquella part de la ciutat però, de l'abús que en feia Iaq dia rere dia, pocs podien fer-ne gala. Amb la valkiria, el temps s'alentia, i els sentits s'aguditzaven, durant el temps que romanien els efectes primaris. Al cap de poques desenes de minuts, però, es perdia tota noció del que envoltava l'individu i aquest perdia la força. Tot s'aturava encara més, però això sí, només pel que feia a qui la prenia. Aquell moment era anomenat per tots Valhalla, i se suposava que era el màxim èxtasi de pau i felicitat. "potser el proper cop", pensava Iaq mentre era arrossegat de mala manera per enèsima vegada d'aquell pub.

-Fins demà, Iaq – reia en Gulb, l'amo mentre servia un client a la barra. Dèbilment aconseguí alçar la mà que li quedava lliure, i estirà lleugerament els tres primers dits, en un intent absurd de despedir-se d'un amic. Addicionalment i per recolzar la patètica situació, un so mig gutural sorgí de la seva gola.

Era a fora i feia fred, semblava; el goril·la del bar -"Com es deia?", ja ni ho recordava -l'havia desat amablement recolzat en una paret, suficientment allunyat del pub com per no ser immediatament asociat per un vianant aleatori com a habitual consumidor del pub d'en Gulb. Una suau brisa li acaronà la poca dignitat que li quedava i el va revifar una mica -semblava que la Valkiria amainava-. Al mateix temps que un bri de dolor al seu cap començava a fer acte de presència, s'adonà que una figura feta d'ombra s'havia assegut a la seva dreta, en la mateixa posició.

-Vols un viatget, fill? -la veu greu d'home en entrada edat era quasi paternal, com si li oferís un got calent de llet.

-N...no, gràcies, ho estic intentant deixar -va dir, a contracor. Acabava de decidir que per aquella nit era ja suficient. Intentaria anar fins a casa com pogués, i veure si demà el dia es llevava o què feia...

-Vinga, si et farà bé. Ajuda a dormir, ja veuràs... -i tragué una bossa de plàstic precintada on hi havia un injector nou de fàbrica. -A més, és nou, està net, fixa-t'hi -i li plantà a la cara la bossa, fent-li dentetes. -És el darrer que em queda, i la oportunitat passa de llarg molt ràpid. Va, com que m'agafes que ja me n'anava a casa, t'ho deixo per la meitat, d'acord?

-Tinc mal de cap, deixi'm en pau. He d'arribar a casa, si...

-No hi fa res, fill. Un últim viatget per tornar a casa, sí.... com t'ho faràs, per arribar? Les restes de Valkiria no són gaire recomanables pel viatger sense mapa. -I li posà la dosi a la butxaca amb la dreta, mentre amb l'esquerra li treia la cartera, n'extreia uns paperets i li tornava a desar. Quan Iaq se n'adonà, l'home ja s'estava alçant del seu costat, i no pogué fer més que allargar la mà en un intent inútil de recuperar els seus diners perduts. L'home desaparegué de la seva visió tan bon punt sortí del radi d'acció de la llum dels escassos fanals d'aquell carrer solitari.

Quan s'adonà del que havia passat, es posà instintivament la mà al la butxaca on el camell havia desat la mercaderia que, de ben segur li havia costat tot el que diua a sobre. Palpà per descobrir la forma familiar de l'autoinjector de Valkiria. L'estri, segons es deia, cercava fins trobar alguna ramificació del sistema nerviós del pacient i hi injectava tota la seva dosi; no havia de fer res... però aquella bossa de plàstic no li era gaire familiar. Semblava que tenia lletres negres sobre fons groc pintades, però no podia concentrar-se en llegir què hi posava, i decidí segur endavant. La dosi s'injectà.

El carrer començà a prendre una espessa boira que feia veure borrós tot el que l'envoltava. Ràpidament deixà de prestar atenció al carrer; aparegué una cama de dona per la seva esquerra, seguida d'una altra, i sorgí d'entre la boira una figura nua de cabells platins llargs fins als genolls, que s'entremesclaven amb uns pits els foscos mugrons dels quals sorgien tímids d'entre l'entremescla de sedosa capil·lar femenina, i descalça s'hi acostava fent petar les plantes dels peus. En aquell moment, una mà li acaronava la cara pel cantó oposat, i una segona noia jove de cabells del color del coure li rossava els llavis amb els seus, vessant sensual saliva dins la boca d'ell.

Aleshores, el mon començà a donar voltes, i s'alçà del carrer, de la ciutat i del planeta per ser en un altre indret, tot seguretat i calma...

Despertà.

   

Anem a parlar del dia que avui ha tingut l'irremisible Norman Greu.
En Nòrman era una persona de cap a peus, és a dir, que ho tenia tot al seu lloc; ni la brisa matutina ni el fred de l'hivern podien canviar aixo. Fins i tot a l'estiu, quan tothom qui porta corbata ho fa enrotllada al cap, en Nòrman romeia inmutable, dur i sec com el fred Gener. I era cert que nasqué la nit més freda de l'any, en aquell 23 de Gener, un dia a mig camí entre la tardor que ha passat i la primavera que encara queda molt lluny. El dia en què s'està més aïllat de l'any.

Doncs avui és 5 de Març. I no hi ha res d'especial, un 5 de Març. Dimarts, per acabar-ho d'adobar. Un dia que, per molts, representa el record llunyà del cap de setmana i la nostàlgia que evoca. En Nòrman només té una cosa al cap: Acabar el programa que esta dissenyant. Perquè en Nòrman és un d'aquells que formalment es coneixen com a "dissenyadors de Software", un d'aquells mots eufemístics que s'empren per referir-se a algú que viu molt més davant d'una pantalla d'ordinador que de la cara de la seva dona.
El cert és que la seva dona ja n'està una mica farta, de la seva falta de voluntat per viure amb la resta d'humanitat. I tampoc es pot queixar de que hagués canviat pas; més aviat al contrari. Ja sabia com era. Potser per això no fou estrany que, als seus 23 anys, sola com es trobava, la futura Senyora Greu, Sofia, encetés una conversa amb la persona que aleshores semblava tan apartada de la resta com ella. En pocs minuts, a penes encreuar un parell de frases llargues amb algun pàlid sentit, ja tenia la seva mà reposant sobre els seus pits, i una estranya mirada en el rostre, com si estigués fent l'amor per necessitat, no per plaer; com un gest necessàri del seu cos en el que la seva ment intentava per tots els mitjans no involucrar-s'hi. I, ara pensant-hi, potser era això el que movia la seva relació: la necessitat de no sentir-se tan sols. Però això no havia funcionat gaire bé, sobretot després del tercer mes de casats, quan ja varen veure que la cosa no havia acabat de sorgir del tot bé. La seva vida era una pèssima rutina, sense vacances ni descansos, sense alegries, sense penes: buida.

I era dimarts, deia. I un dimarts com tots els altres, un dia normal de calor preestival que feia que encara costés més reconèixer-lo com a dia per viure. Un dia dels que fa mandra, no mal, de passar de llarg. En Nòrman s'acostava lentament al despatx del seu cap. S'havia passat els darrers tres mesos confeccionant un programa per calcular de manera ràpida i eficaç complicades estadístiques de població, creixements, barrejades amb els gustos de la gent, per fer-ne un estudi sobre l'ocupació de la gent en períodes de vacances, a fi de poder predir on serien els propers dies d'estiu. I es trobava, com sempre, assegut al despatx del director, davant la daurada placa que resava "Emili Rocallosa i Valls, director de software", escrit en lletres capitals semigòtiques. I, com sempre, havia d'esperar que el senyor director acabés una important reunió de feina que l'havia fet retardar-se més del compte, altra vegada. Tot anava com sempre, res era diferent del que es podia considerar un dia normal a l'absurda vida de'n Nòrman, fins que ho veié: damunt de la taula del director Rocallosa hi havia un d'aquells estris de joguina per passar l'estona, una espècie de figura d'au amb el cap i el cos fets de plàstic i units per una molla, la funció de la qual era fer moure el coll d'una banda a l'altra, surcant un arc considerable a mesura que canviava la banda on mirava. Portava ja quinze minuts esperant, en silenci, que aparegués el director Rocallosa per la porta i es disposés a llegir i jutjar el seu treball. I el cap avícola es movia d'una banda a l'altra. Just durant tres segons i mig, aquest temps tardava en recórrer d'una banda a l'altra. Tres segons i mig, la qual cosa significava que en set segons tornava a la posició original, i altre cop tornava a començar. Se suposa que aquests estris han de servir per relaxar-se, per distreure's. Ningú sap per què va reaccionar així -molts pensaren que era perquè no havia dormit aquella nit, d'altres asseguraren que no havia dormit en tota la vida, i d'altres que n'estava cansat simplement de ser com era- i es va aixecar. Agafà l'au plastiespantada, i la llençà estrepitosament per la finestra de l'edifici. El pes de l'animal féu que s'esquerdés el vidre amb un soroll estrident. El cap se separà del cos de la joguina, i rebotà fins a una pantalla gegant que el director usava com a esbarjo, per connectar-hi una consola. El cop va fer que la pantalla es balancejés, però res més. En veure que la seva acció no havia causat grans danys, decidí posar-hi de la seva part. A la seva dreta tenia una paperera plena de paraigües. N'agafà un amb ambdues mans i etzibà una plantofada amb tota la força que pogué reunir a la pantalla de plasma d'última generació. Si el cap de l'animal decapitat havia fet balancejar lleugerament la pantalla, aquesta garrotada intencionada féu que es tombés cap enrere, quedant-se falcada entre la paret i la taula on era. En veure que els seus esforços esdevenien només fum, aixecà el peu fins a damunt de la pantalla i l'esclafà, tot desplegant els seus llavis en greu somriure. El cop era tan enèrgic que la pantalla ultramoderna quedà partida en dues meitats, i guspires sorgiren dels cables. La meitat de la planta es quedà sense electricitat, mentre tothom s'aixecava en sentir l'estrèpid. El mateix director interrompia en aquell moment la seva conferència en veure's privat de la seva projecció, i s'atançava a grans passes cap l'orígen de tan inconvenient destorb. Quan arribà al seu despatx, una gentada omplia la porta, temerosa d'entrar i, en fer-los apartar-se, veié a Nòrman empunyant la seva cadira d'acer. Amb un gest enèrgic la llençà cap a la finestra esquerdada. Semblava que no hi hagués vidre; la cadira no aminorà la seva marxa, no s'aturà ni un instant, i traspassà el vidre engolint cada miqueta d'estella que havia extret. Tots seguiren la trajectòria de la cadirà, amb tanta sort que s'anà a emclastar en el capot del cotxe del director general de la companyia, l'il·lustre senyor don Narcís Marcés Roig. 	

Els testimonis giraren la cara cap a l'agressor, i en Nòrman ja no era el que tots havien conegut. Tenia una expressió diferent a la cara. Sentia plaer, un inmens plaer pel que acabava de fer i cap remordiment ensombria la seva recent coneguda follia. Era lliure, al final.

Doncs sí, primer obres internes, ara externes... quin pal (i també pots canviar la p per m), però mira, és el que tocava des de fa molt. Total, que ara canvio de fora, abans de dins, i no sé què en serà del mi que jo coneixia... bé, esperem que sigui millor, oi? ^_^ però bé, també pot ser que em quedi igua, no? :P

Total, que espero retrobar-me aviat! salut i sort!

JordiGharN